|
MUSICA
PROHIBIDA, Anki
Toner, 1997
55
grups de rock filo-nazis sota vigilància a Alemanya: un concert
a Turingia avortat per les forces de l'ordre (deu ser allò de
"sense ordre ni concert" que diuen); la pel× lícula
"Totó que vivió dos veces" prohibida a Itàlia per
blasfema; la divisió regional de "Pedofília i Pornografia"
(fixeu-vos en la relació!) de la policia britànica demanant la
destrucció d'un llibre de Mapplethorpe; Anthony-Noel Kelly
jutjat sota l'acusació de comprar òrgans humans per a
utilitzar-los en les seves escultures; el xip antiviolència
obligatori als ordinadors nordamericans; la nostra Pilar Rahola
tractant d'impedir que es mati un brau a la "Carmen"
de Salvador Távora; el Suprem nord-americà actuant contra el
llibre que va inspirar un crim; una galeria holandesa retirant
una exposició en descobrir que l'artista exposat és un
criminal de guerra serbi; el darrer single de Mecano emès a la
COPE amb un sorollet afegit per tapar la frase "Dame dos
hostias"; el llibre "Laschiate che i bimbi..." de
Luther Blisset (una identitat múltiple, molt coneguda en el mon
del plagiarisme) prohibit a Itàlia per dir quatre veritats
sobre satanisme i pedofília a la regió de Viterbo i sobre
l'actuació de la fiscal general en aquest tema; el "Teatre
d'orgies i misteris" de Hermann Nitsh prohibit a Àustria
per emprar sang d'animals (no queda clar si en sacrificava algun,
d'animal); els filtres antipornogràfics a Internet que
impedeixen llegir l'informe Starr; l'ambaixada alemanya forçant
la retirada de "Mein Kampf"... a Portugal!; polèmica
a Viena per l'exposició d'Otto Muehl, condemnat per abusos a
menors; un jutge d'Estats Units prohibeix exportar missatges
xifrats als qui no disposin de llicència d'armes (la paranòia
suprema); Alemanya prohibeix la sang roja als videojocs violents
(a les versions alemanyes d'aquests jocs la sang és verda); el
consell de ministres (el d'aquí) estudia un projecte de llei
que permet tancar les emissores de TV que emetin continguts
racistes o pedòfils. Totes aquestes notícies son de 1988. Avui
no tancaríem Oscar Wilde, el penjaríem al costat de Lewis
Caroll.
Ara
bé, tots aquests casos, encara que ens semblin escandalosos,
els coneixem prou bé. Excepte les criatures, tots vam néixer
en un país on aquesta mena de censura (la que no se'n amaga)
era el pa nostre de cada dia. Per això preferim parlar d'una
altra forma de censura, més amagada, perifèrica, que sovint no
es reconeix com a tal. Una censura disfressada de protecció a
la creació, però que esdevé una forma de censura política.
En efecte, com es pot qualificar sinó una censura que es
dirigeix contra qui posa en dubte la legitimitat d'una forma de
propietat, la propietat intelectual?
Les
lleis de propietat intelectual estan pensades per promoure el
progrés de la ciència i les arts, assegurant als científics,
inventors i creadors el dret exclusiu a l'ús de llurs
descobriments, invents i creacions. Per això, les diverses
lleis de propietat intelectual dels països del nostre entorn
reconeixen una sèrie de drets morals als creadors, i alguns
drets addicionals sobre l'explotació de la seva obra. Dels
drets morals, alguns són tant importants que son fins i tot
irrenunciables. Els drets d'explotació, al contrari, són
perfectament renunciables. La renuncia per part de l'autor a
aquests drets pot estar encoratjada de forma més o menys explícita
per la redacció de la pròpia llei. A la pràctica, tanmateix,
la llei no fa res per evitar que les condicions del mercat
portin els autors a renunciar a aquests drets. Fins i tot hi ha
punts de llei que semblen redactats suposant que el propietari
d'aquests drets no és l'autor de l'obra.
Les
lleis, però, deixen un petit racó per a certes utilitzacions
del material protegit. La llei espanyola ho especifica així:
"Es lícita la inclusión en una obra pròpia de fragmentos
de otras ajenas de naturaleza escrita, sonora o audiovisual
[...] siempre que se trate de obras ya divulgadas y que su
inclusión se realice a título de cita o para su análisis,
comentario o juicio crítico. Tal utilización sólo podrá
efectuarse con fines docentes o de investigación...". Més
tard afegeix que no cal consentiment de l'autor per la paròdia
de l'obra "mientras no implique riesgo de confusión ni se
infiera un daño a la obra original o a su autor".
Pràctiques
artístiques basades en l'apropiació estan establertes per l'ús,
són admeses i fins i tot son usuals en terrenys com les arts plàstiques
(el collage, per exemple) o la literatura (el cut-up, la pròpia
cita) des de fa un bon grapat d'anys. Lamentablement, pràctiques
equivalents en música o video no gaudeixen de la mateixa
situació. En el mon de la música (que mou més diners que el
de la videocreació), la utilització del més mínim fragment
reconeixible d'una gravació aliena, encara que sigui emprat com
a cita o com a part d'un collage, corre el risc de trobar-se amb
greus problemes legals. (Els fragments irreconeixibles corren
menys risc, naturalment).
L'art
sempre ha evolucionat a base d'apropiacions de tota mena. És un
procés conegut com "tradició" quan es fa amb gràcia
i com "plagi" quan es fa de forma barroera. Les
innovacions tecnològiques dels darrers segles han anat
simplificant aquest procés d'apropiació. Per a alguna gent,
però, això sembla plantejar problemes ètics, especialment
quan l'apropiació la fan els altres.
En
el món de la música, l'utilització de tecnologia en el procés
d'apropiació no comença fins passada la segona guerra mundial,
amb la utilització de la cinta magnètica als laboratoris de música
experimental, i a partir del treballs teòrics de Pierre
Schaeffer i Pierre Henry (l'anomenada "música
concreta"). Altres coneguts apropiadors han estat John Cage
i Karlheinz Stockhausen. Menys conegut, però no menys
interessant és el compositor nordamericà Jim Tenney. El seu
"Collage nº 1", de 1961, incloïa fragments d'Elvis
Presley, en la que probablement sigui la primera apropiació de
material pop de la història de la música. Fins aquí, no
obstant, l'apropiació musical gaudia d'un reconeixement similar
a la de les altres arts. Era un fenomen estrictament minoritari
i sense implicacions econòmiques ni jurídiques.
A
finals de la dècada dels setanta, però, sorgeix a Nova York un
nou estil musical basat en l'apropiació, el hip-hop, que gaudirà
d'un important èxit comercial. A remolc d'aquest estil, es
produeix una demanda tecnològica que, combinada amb els avenços
en àrees com la informàtica, les telecomunicacions i l'electrònica,
acaba produint un instrument anomenat sampler. En el fons,
el sampler no és més que un dispositiu per enregistrar sons
pensat per a facilitar-ne la reproducció creativa (a diferència
de la utilització passiva que es fa d'un magnetòfon o cassette).
Per això el seu disseny prima la facilitat d'utilització (reproducció,
transformació) de mostres sonores per sobre de paràmetres com
la capacitat d'enmagatzamament. Encara que ningú obliga els
propietaris de samplers a utilitzar fragments musicals protegits
per un copyright, a la pràctica el sampler sembla dissenyat per
ser una màquina de fer música il× legal.
Malauradament
però lògica, l'èxit comercial de les noves corrents musicals
basades en l'apropiació atreu l'atenció dels propietaris dels
drets d'explotació de les obres samplejades. (Cal apuntar que,
probablement, si els artistes fossin propietaris d'aquests drets,
aquest tipus de problemes seria molt menys freqüent). En el mon
del hip-hop son particularment relevants els casos de De La Soul
i Biz Markie, demandats per emprar fragments aliens (dels
Turtles i de Gilbert O'Sullivan, respectivament) sense haver
passat per caixa. Curiosament, en tots dos casos es tracta
d'artistes negres demandats per representants d'artistes blancs
(d' artistes blancs semioblidats, concretament). Aquests casos
es van acabar arreglant de forma extrajudicial, però van
afectar negativament la producció posterior no només dels
implicats (el següent disc de Biz Markie es titulava "All
Samples Cleared" -tots els samples pagats) sinó de tot el
mon del hip-hop en general. Una música nascuda dels barris més
pobres de Nova York, que feia servir gravacions alienes per que
era més barat que comprar-se una guitarra, es convertia tan
sols una dècada després en la música més cara de produir de
tota la indústria musical. S'hipotecava així part de les
possibilitats creatives d'un gènere potencialment conflictiu.
No oblidem que aquests casos son estrictament contemporanis als
primers intents de censura "de l'altra", de la de tota
la vida, en el mon del hip-hop, a causa de la forta càrrega de
violència, sexe o política radical d'alguns artistes.
Si
els casos esmentats han pogut ser resolts d'una manera o d'una
altra, no sempre ha estat així. D'altres vegades l'objectiu és
la supressió definitiva d'una obra, la seva destrucció i la de
totes les seves còpies. En aquest cas, l'interès econòmic no
sol ser més que una excusa a invocar per tal d'assolir
l'objectiu.
El
primer àlbum del grup JAMMs (inicials de "Justified
Ancients Of Mu Mu"), "What The Fuck's Going On?",
editat a 1987 estava farcit de samples de tota mena, fàcilment
identificables. Entre els samplejats es trobaven Abba, que per
algun motiu encara desconegut (potser es varen sentir fora
d'onda) es varen ofendre, i van posar un plet, encara que no es
por dir que anessin mancat de calers. Un jutge capquadrat va
ordenar la retirada del mercat i destrucció de l'àlbum. Els
JAMMs expliquen que van viatjar fins a Suècia per a parlar amb
els ABBA, i, al no aconseguir-ho, van oferir el seu disc d'or a
una prostituta (sueca), van cremar uns quants discs per fer la
foto de la portada del seu següent àlbum i van llençar la
resta al mar al viatge de tornada. Més endavant van editar una
edició censurada del seu disc amb instruccions precises per a
reconstruir l'original (si es disposa del disc d'Abba,
naturalment). En el disc van incloure el següent missatge:
"Tots els sons d'aquest disc han estat capturats per el
Kopyright Liberation Front. En nom de Mu, alliberem aquests sons
de totes les restriccions de copyright, sense prejudici".
Com
és sabut, poc després els JAMMs van canviar el seu nom per el
de KLF (inicials, precisament, de "Kopyright Liberation
Front") i van gaudir d'una gloriosa carrera comercial al
final dels anys 80. Al mateix temps, varen demostrar una
inclinació per la guerrilla mediàtica i protagonitzaren
diversos escàndols de caire performàntic relacionats amb el
negoci musical. A principis dels 90 es van retirar i, per
demostrar que era de debò, van retirar ells mateixos tots els
seus (altres) discs del mercat.
Un
segon cas és el del compositor canadenc John Oswald, que ja
havia definit la seva línia de treball a l'any 1985 en un
assaig, "Plunderphonics, o la pirateria auditiva com a
prerrogativa compositiva". (En anglès, "plunder"
vol dir saquejar). L'any 1988 va editar un disc de quatre cançons
titulat igualment "Plunderphonics" i, a 1989, va
allargar el treball fins a convertir-lo en un CD homònim. Ni el
vinil ni el CD es van posar a la venda. Eren productes de tirada
molt curta, destinats a predicar la bona nova més que a tractar
d'obtenir-ne un totalment improbable benefici econòmic. En
aquell moment, eren l'exemple de sampling més extrem que mai
s'havia vist. Els material "saquejat" anava dels
Beatles, Public Enemy i Elvis Presley, a Cecil Taylor, Anton
Webern i Glenn Gould, passant per Beethoven, Verdi i Stravinski.
La peça conflictiva, però, va ésser la de Michael Jackson i,
sobre tot, la portada del CD on en veia Michael Jackson
caracteritzat com una dona, blanca... i embarassada! A pesar de
ser un producte estrictament no comercial, el pes de l'equip
legal de Jackson/Sony/CBS caigué sobre Oswald, que es veié
obligat a destruir el CD. Altra vegada, no es tractava d'un
problema econòmic, sinó d'una d'ofensa personal (o potser
d'una qüestió de principis per part de Sony/CBS). La portada
era una sàtira, difícil d'atacar legalment, però l'ofensiva
va venir del cantó del contingut musical de l'obra (tot i que
aquest no ofenia ningú).
El
cas de John Oswald té una segona part. La companya Elektra, per
a celebrar els seu 40è aniversari (i per demostrar que era una
companyia "enrotllada"), li va encarregar un treball
sobre el seu fons de catàleg, per tal d'oferir-lo (també) com
a regal promocional. Malauradament, no només la companyia va
refusar el títol original d'Oswald per al projecte ("Elektrax"),
que s'acabà anomenant "Rubyait", sinó que el
propietari dels drets d'un dels artistes samplejats (concretament
dels Doors, conjunt dissolt 15 anys abans) s'oposà al projecte
i també acabà provocant la desaparició del disc en qüestió.
Ni una multinacional com Elektra pogué impedir-ho. Si no fes
plorar faria riure.
Tanmateix,
Oswald va sortir reforçat del tràngol. A partir d'aquest fet
va ser més conegut i ha rebut altres encàrrecs menys
accidentats que els d'Elektra, d'artistes tan diversos com el
Kronos Quartet o Grateful Dead. Actualment John Oswald disfruta
d'un merescut reconeixement. Pel que fa a la seva obra "pròpia"
(entre cometes, naturalment), ha anat convertint els seus
samples (els no sol× licitats) en més críptics, menys
obertament reconeixibles.
El
cas més conegut, però, de destrucció forçosa d'obra per
causa d'apropiació indeguda ha estat el de Negativland. Aquesta
és una banda californiana dedicada des de 1979 al collage sonor
i a la provocació, activitats que defineixen com "culture
jamming" (es podria traduir per "cultura ficada a la
força"). L'any 1991 van rebre una cinta on es podia sentir
el conegut (i poderós) locutor de radio Casey Casem
despotricant del seu programa i, de passada, criticant el famosíssim
grup musical U2. Un cops recuperats del fart de riure varen
decidir compartir aquest coneixement amb la resta de la
humanitat i van fer un disc on barrejaven extractes d'aquesta
cinta amb fragments de discs de U2, el tot amanit amb dotzenes
d'altres fonts sonores. El disc va ser titulat "U2". A
la portada, el títol del disc destacava molt més que el nom de
Negativland.
Aquesta
va ser la excusa emprada per Island Records (aparentment sense
el beneplàcit de U2, però sota la pressió de Casey Casem, que
fa el ridícul de mala manera en aquella gravació) per exigir
la retirada del disc. Curiosament, és just el cas contrari del
de John Oswald, on es va retirar una portada ofensiva emprant el
contingut con a excusa. Aquí és el contingut el que ofèn (Casem),
però és la portada la que fa d'excusa. Després d'una sèrie
de peripècies, rèpliques i contrarèpliques recollides en el
llibre "Fair Use", Island va aconseguir enfrontar el
grup amb el seu segell discogràfic (SST Records). Al final SST
va pactar la destrucció del disc sense anar a judici, per por
d'haver de pagar ni que fossin els costs (els advocats de les
multinacionals són tan cars que STT hagués fet fallida abans
de poder pagar-los).
El
cas de Negativland i U2 és especialment interessant perquè
demostra inequívocament el poder que poden exercir els diners
quan volen. SST era (i encara és) un interessant segell sorgit
de l'explosió punk i que compartia amb Negativland una certa
filosofia de vida. Actualment són enemics irreconciliables. SST
acusa el grup d'haver posat en perill el lloc de treball de
bastantes persones per defensar una idea, però que el propi
grup, al ser només semi-professional, no es jugava pas la seva
feina de mitja jornada. Una altra faceta interessant és la
postura de U2, autoproclamats paradigmes de la modernitat,
favorables en principi a l'obra de Negativland, però obligats
per contracte a callar. I ben bé que van callar, ells que,
tanmateix, difícilment haguessin perdut la feina.
Tot
això va obligar el Negativland a independitzar-se i crear el
seu propi segell discogràfic (ningú els volia, naturalment),
però no va acabar amb ells. Al contrari, en van sortir no només
reforçats per la publicitat generada pel cas sinó, sobre tot,
molt més compromèsos amb la lluita contra el copyright. En els
anys següents han seguit fent la guerra pel seu compte. Un dels
seus darrers discs "Dispepsi" (que barreja música
dels anuncis de Pepsi amb material més crític) ha estat
tolerat (a contracor) per aquesta marca de begudes, que ha
jutjat que la mala imatge que podia aconseguir en un hipotètic
judici era superior al mal causat per un disc tan minoritari.
Darrerament
Negativland ha hagut de superar la pressió de la RIAA (organisme
que agrupa totes les multinacionals discogràfiques) sobre les fàbriques
de CDs. Una circular voluntàriament ambigua de la RIAA ha fet
que cap fàbrica es volgués arriscar a premsar el nou disc del
grup. Ha calgut una campanya de cartes per que la RIAA rectifiqués.
Finalment el disc ("Over The Edge vol. 3") és al
carrer.
Un
darrer àlbum prohibit és el del grup protoanarquista anglès
Chumbawamba que l'any 1990 va retirar "voluntàriament"
(sembla ser que abans de sortir al carrer) el seu àlbum "Jesus
H Christ" per uns samples de Paul McCartney, Kylie Minogue
i, altra vegada, Abba, tot i que l'àlbum anava a sortir en el
segell Agitpop, propietat del grup. No cal dir que, altra vegada,
es tractava d'un grup incomode per al sistema. Tot això era
abans que els Chumbawamba fitxessin per la multinacional EMI al
1997 i es fessin rics i famosos.
Fins
aquí la llista coneguda d'obres prohibides. Hi ha molts altres
artistes i grups que treballen en el mateix camp, però que fins
ara han estat prou afortunats (o desconeguts) per anar tirant
endavant sense massa pegues: Public Works (abans anomenats The
Tape-Beatles), Christian Marclay (suís resident a NYC, d'aquest
es pot trobar material si es busca amb prou ganes), Stock,
Hausen & Walkman (gran nom), Five Jerks With A Tape Deck (un
altre nom que ho diu tot), Twisted Helices (el projecte de Ram
Samudrala, un teòric de la lluita contra el copyright), Scanner
(aquest captura converses privades amb l'instrument homònim:
potser serà el pròxim prohibit), Bob Ostertag (sobrevalorat,
en tot cas), Steev Hise (el cervell darrera Illegal Art) i
altres grups encara més desconeguts com Culturcide,
Gunderphonics o Deadly Avenger... A l'Estat (i sobretot al
Principat) també tenim una bona ració d'apropiacionistes,
encara que no els esmentarem aquí per dos motius: 1) no es
tracta d'atreure l'atenció sobre ells, i 2) deixem al lector
interessat el plaer de descobrir-los pel seu compte (aquestes
coses sempre és millor buscar-les un mateix).
El
que si podem esmentar és que un disc espanyol ha estat prohibit,
fa un parell d'anys. Es tracta de "Campos de fresa para
siempre" una col× lecció inofensiva de cançons dels
Beatles, alguna d'elles traduïda al castellà. Es veu que una
de les cançons ja havia estat traduïda al castellà als anys
60, però que la traducció era tan fluixa que es va haver de
retraduir. Doncs bé, la llei prohibeix retraduir allò que ja
ha estat traduït, si no s'obté el permís del primer
traductor. Així doncs, la cançó en qüestió ha estat
retirada del disc. La suposada protecció dels drets del
traductor es converteix en protecció a la mediocritat. És un
cas semblant al de Federico García Lorca a Alemanya, on no hi
ha manera de publicar-hi una traducció decent, per que ja
n'existeix una altra, encara que sigui desastrosa.
Tornem
on érem. En aquests darrers anys del mil× lenni, el sampler és
un instrument d'ús comú en molts estils musicals. Aquí
sampleja tothom. Els samples s'han de pagar, especialment si son
identificables. Això s'ha convertit en la regla d'or: pagar només
pels samples reconeixibles. D'un artista con Beck, que grava per
una multinacional (Geffen), es diu que només paga un 10 % dels
seus samples.
D'altra
banda, pagar per un sample no és tan senzill. Pot costar mesos
de negociacions i pot resultar prohibitiu. Només és a l'abast
dels econòmicament poderosos (i, a més a més, pacients!). Per
això, una colla d'activistes i organitzacions lluiten de
diverses maneres contra les lleis de propietat intelectual.
Copyright Violation Squad (CVS), grava en cassette (sense afany
de lucre) els discs prohibits de JAMMs, John Oswald i
Negativland. Illegal Art les ha posat a Internet perquè
qualsevol se les pugui baixar des de casa. Musicians Against
Copyright Of Samples (MACOS) és el que el seu nom indica.
La
última notícia és que una organització anomenada RTMARK,
associada per l'ocasió amb Illegal Art, ha donat un pas
endavant. No només ha creat una obra il× legal sinó que l'ha
anunciat com a tal buscant la polèmica. El disc en qüestió és
"Deconstructing Beck", un CD perpetrat per diversos
apropiacionistes utilitzant únicament samples de Beck. És a
dir, que tot el que sona prové d'un disc de Beck, però ha
estat manipulat per convertir-ho en quelcom diferent. La jugada
és intel× ligent per diversos motius. D'un cantó, al ser una
obra col× lectiva, ningú patirà gaire si és prohibida.
D'altra banda, Beck és un artista conegut per utilitzar samples
a dojo, per lo qual es pressuposa que no es pot oposar al
projecte. Ara bé, també és un artista lligat a la
multinacional Geffen la qual, segurament, sí que s'oposarà al
projecte. La obra és doncs una provocació en tota regla (i no
"unos desaprensivos [que] se adelantaron a Beck i le
montaron un disco de remezclas sin el permiso del músico"
com deien al Tentaciones, pixant fora de test com sempre). A més
a més, RTMARK ha tingut la "precaució" d'enviar una
carta als serveis jurídics de Geffen explicant-los, "ingènuament",
que el projecte és inofensiu i que no ataca els seus interessos.
A Geffen han contestat dient "no ens podem creure que
sigueu tan estúpids d'avisar-nos", però s'han trobat
incapaços d'esbrinar qui hi ha darrera RTMARK. Tot el que han
pogut fer és enviar un avis per que deixessin de distribuir el
disc, però l'ha hagut d'enviar per e-mail i adreçat a un seudònim.
L'estat
actual de l'assumpte és prou confús. Negativland ha ofert els
serveis de la seva companyia per a distribuir el disc. (Probablement
tots els problemes que ha trobat aquest estiu per a premsar el
seu darrer treball provenen d'aquí). Només us puc dir que si
us interessa aquest disc, afanyeu-vos a aconseguir-lo abans que
sigui massa tard.
 |
